n. 270 / 4a època
1. L’autor. Osees exerceix el seu ministeri en el regne del Nord, Samaria, ja separada de Judà de fa anys. És possible que alguns anys de la seva actuació profètica coincidissin amb el Profeta Amós, també a Samaria. El seu ministeri profètic s’exerceix durant el regnat de Jeroboam II (787-747 aC). El llibre d’Osees no és escrit de manera unitària. Alguns dels seus seguidors, després de la caiguda de Samaria sota el domini d’Assíria (722 aC) farien comentaris a les paraules profètiques del seu mestre i n’aixemplarien els oracles; per això que el llibre d’Osees no té uniformitat literària i ni tampoc un pla precís. Malgrat tot, el nucli del missatge del profeta queda ben clar.
2. El context. És un context que en l’aspecte ètic i humanístic, és paral·lel al dels altres profetes: l’ésser humà és oscil·lable entre l’absolut del bé i l’absolut del mal, pel bon ús de la seva llibertat o per un mal ús; per descuit o deixondisme pot allunyar-se de la seva realització i creixement personal i caure en un desordre moral tenebrós, caòtic i despersonalitzat. Tantmateix serà persona ben treballada tot atenent als bons mitjans, personals i extrapersonals, que té a l’abast. En aquest cas la seva persona percudirà en la bona realització d’ella mateixa i en el millor funcionament de la pròpia comunitat, un fet comporta l’altre. El context polític dels diversos profetes pot coincidir o no, tot depèn del lloc geogràfic i calendari on van exercir la seva pastoral profètica. Per això és útil, de tant en tant, donar un copd’ull a la Taula Cronològica.
Al verset 6 surt la paraula “Israel” i al verset 9 “Efraim”, en els dos casos es significa el mateix: Samaria o regne del Nord, que vers el 931 aC s’havia separat de Judà i el 722 aC fou envaït i desaparegut del mapa per la conquesta dels Assiris amb Sargon II. Samaria, quan es redactava aquest text que fineix el llibre d’Osees, ja no existia, havia desaparegut del mapa i de la història.
Una de les mans redactores del llibre, tingué cura d’acabar-lo amb to positiu i esperançador. Els capítols anteriors són ombrívols pel càstig i revenja divins per les infidelitats dels habitants del regne desaparegut. Però, hi ha esperança de salvació i retorn a la normalitat si els habitants de la terra, ara escampats en exilis, reconeixen de cor i humilitat les seves culpes i infidelitats tot reconeixent que l’únic que els pot salvar és el Déu del pares, el Déu del Sinaí que té el seu Temple a Jerusalem. Ell s’encarraguerà amorosament de fer-los retornar a casa seva i recuperar una vida qualificada social, personal i familiar amb la Llei del Senyor al cor i als costums. Això sí, i sobre tot, que no posin més la religiositat al servei dels ídols de la regió...
Els versets del text d’avui tenen un to bucòlic que sorprèn. Són citats el lliri, l’àlber, l’olivera, el blat, la parra, la savina, l’aroma i el vi del Líban... rebrot, ufana, fragància...
Hi cabria tot una classe acadèmica comentant aquest textd’avui des de l’antropologia i la nostra psicologia, però avui l’important és el treball que cadascú ha de fer en el seu silenci i interiorització durant la Lectio...