LECTIO DIVINA online n. 200 – Setmana del 18 al 24 de juliol de 2022

Llegir... meditar... escoltar...  pregar... actuar...        FORMACIÓ PERMANENT

Text bíblic: INSTRUCCIÓ SOBRE LA PREGÀRIA - Lc 11,1-13

Diumenge XVII de durant l’any, Any C

Download: Català, English, Español

  Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué:

-      Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles.

Ell els digué:

-      Quan pregueu, digueu:

Pare,

santifica el teu nom,

vingui el teu Regne.

Dona’ns cada dia el pa que necessitem;

perdona els nostres pecats,

que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès,

i no permetis que caiguem en la temptació.

I els digué encara:

-      Si algú de vosaltres té un amic i el va a trobar a mitjanit i li diu: “Amic, deixa’m tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m’ha presentat a casa i no tinc res per a oferir-li”, segur que no li respondrà de dins estant: “No m’amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls.”  Us asseguro que, si no s’aixeca a donar-los-hi per amistat, la impertinència d’aquell l’obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.

I jo us dic: Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. Perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. Quin pare d’entre vosaltres, si el seu fill li demana peix, en comptes de peix li donarà una serp? I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.

 

AQUÍ I AVUI Què diu el text? ¿Recordes haver resat el Parenostre a poc a poc i en profunditat alguna vegada? ¿Sabries trobar dins el Parenostre tot el que puguis demanar al Pare? Què et suggereix la Lectio d’avui per a la teva vida?

 Comentaris per a ser llegits abans o després de la Lectio:

EL TEXT

-      “Senyor, ensenya’ns a pregar...”: Els deixebles s’anaren adonant que la pregària de Jesús no era com la que ells feien i els havien ensenyat. Els deixebles, com nosaltres, tenien una imatge antropològica del cel i la divinitat. Cal admetre que alguns paratges de la mateixa Bíblia ens hi poden portar a aquesta manera d’entendre l’aquí i el més allà. Fàcilment ens imaginem la divinitat com una existència instal·lada més enllà de les estrelles, igual que les envellides mitologies, una existència allunyada i diferenciada de la nostra realitat condicionada per l’espai i el temps. Així, imaginem, que aquestes divinitats, si les motivem, poden prendre decisions a favor nostre i donar solucions als nostres requeriments: pregària? no ben bé, més aviat màgia.

Avui no considerem el cel com un lloc de personatges divins i eterns que condueixen els nostres afers temporals, depenent del que ells decideixin i del que nosaltres els podem demanar. Déu no altera les lleis naturals, constants de l’univers. El Creador respecta la llibertat humana, meravella subtil que defineix l’ésser humà, ésser privilegiat que ha aparegut a la terra després d’un llarguíssim procés en evolució. Cal bandejar, per tant, aquella mena de pseudo-pregària que vol forçar Déu perquè modifiqui, alteri o suspengui les lleis que ha creat, siguin físiques, biològiques, psicològiques o socials.

La persona de Jesús era imbuïda de divinitat i humanitat, en plenitud en els dos conceptes. Les seves hores de pregària eren d’un silenci interioritzat intens. Necessitava aquestes hores per a concretar el seu parlar i obrar perquè fossin davant nostre testimonis del que ell era, vivia i del missatge que ens portava. Era plenitud divinal encarnada i compromesa en la realitat social del seu temps.

Els deixebles de Jesús veien en ell un obrar testimonial que els obligava a repensar la seva manera d’interpretar la Llei, la vida, i, lògicament, també la seva manera de pregar.

-      “Demaneu i us donaran, cerqueu i trobareu, truqueu i us obriran...”: És com dir: Demaneu a l’Amor Etern que se us manifesti en la innombrable quantitat de coses petites que us envolten cada moment del dia...; cerqueu l’Amor Etern en el vostre interior i el trobareu, meravellats, dins vosaltres mateixos...; Truqueu les portes de l’Amor etern i Ell us les obrirà de bat a bat...

-      “...molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant...”: El do de l’Esperit és el do que l’Amor Etern espera que li demanem, és el do segur i perdurable que necessitem per a descobrir el sentit etern del nostre viure, ara limitat i condicionat temporalment. Si no obrim els ulls i el cor a l’Amor Etern, tot se’n va en orris perquè, sense Ell, res no té sentit perdurable, Ell és la Llum, així en majúscula. Si fem el camí del nostre viure només amb petites llumetes, totes breus i limitades, no arribarem gaire mes lluny del que tenim a l’entorn. Som vocació d’Eternitat, d’Amor Etern... val la pena de ser-ne conscients i conseqüents. Aquesta és l’essència de l’oració del Parenostre.

EL CONTEXT

Avui, però, tenim moltes dificultats ambientals per a comprendre, viure i pregar amb l’oració del Parenostre que Jesús ens donà. Som en una cultura enganyosa on la major aspiració de l’ésser humà és la productivitat i l’eficàcia. Avui valorem més allò que es relaciona amb la velocitat, en tots sentits. Interpretem l’aprofitar el temps a base de moviment, amb les agendes saturades. El resultat de tot plegat és un estrès que s’ha ficat dins el nostre viure i l’interpretem com a cultura... Estem dominats, malalts sens adonar-nos-en. La rapidesa pot ser virtut si la controlem, però si es desferma es torna en un vici que ens erosiona. Per altra part, l’època digital on hem arribat, si no ens controlem i eduquem personalment i social, ens va convertint en “idiotes visuals” per tant, manipulats...

El Silenci Interioritzat de Jesús és l’essència del Parenostre. El Parenostre necessita apartar-se de l’ambient sorollós, manipulat i despersonalitzat que ens imposen. Per pensar-ho... Cal una renovació responsable i seriosa del nostre comportament, comunitari i personal, per a viure l’Evangeli en mig del caos cultural i superficial que ens envolta. Només així pregarem i viurem l’oració del Senyor. Això no treu que en moments forts i difícils de la vida no podem dirigir al Senyor “la súplica del perquè”, així ho feren Job, els profetes, el mateix Jesús a la creu, i tantes persones que en la seva vida han vist profanades la seva innocència o integritat personal.

Val a comentar també que el Parenostre de l’evangeli de Mateu (Mt 6, 9-15) sembla més complert i una mica diferent que el de Lluc (Lc 11, 1-13). No és així, sinó que és la mateixa pregària, només que si Mateu escriu per a comunitats judeocristianes amb un bagatge catequètic enriquit pels llibres sagrats de la Revelació, Lluc, en canvi, es dirigeix a comunitats on la majoria són conversos de la gentilitat i per això redueix el Parenostre als conceptes essencials, sense matisos, més entenedors des de la seva cultura humanística. Lluc, però, cuida molt els comentaris, previ i posterior, de l’oració.

 

COMPLEMENTS DE L’EVANGELI

 

Primera lectura, Gn 18, 20-32: ”...per amor d’ells, perdonaré tota la població”

Salm 138 (137) 1-8: ”Us enalteixo amb tot el cor, Senyor...”

Segona lectura, Col 2, 12-14: ”...però Déu us donà la vida juntament amb el Crist...”